BCNPinholeProject, o com no fer un treball documental
BCNPinholeProject és un desgavell fotogràfic des del seu plantejament. Es pot fer fotografia de reportatge amb una capsa de fusta? Es pot acceptar un treball documental on les imatges són clarament manipulades? Té sentit passar-se pel forro les limitacions que el temps i l’espai imposen, per així poder plasmar en una sola imatge el que era i el que serà? BCNPinholeProject és això i alguna cosa més… o menys. Treball documental sobre la transformació urbana i social de Barcelona, realitzat amb càmera estenopeica sobre suport de diapositiva color de 120 mm.
Quatre línies per espòiler.
BCNPinholeProject és el projecte on volia encabir-ho tot.
Un equilibri d’antítesis que resultes harmoniós, tant per causalitat com per casualitat.
Treball documental sobre la transformació urbana i social de Barcelona,
realitzat amb càmera estenopeica sobre suport de diapositiva color de 120 mm.
CV Fotogràfic
Isidre García Puntí, Barcelona 1976. Graduat pel Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya amb més de vint anys d’experiència com a freelance. Ha col·laborat amb El País Catalunya i el Diari Ara, amb les agències Getty Images i LUZphoto i publicat amb diversos medis internacionals. Exposicions Pungalá, documents gràfics de l’altiplà equatorià. Biblioteca Tecla Sala. Gitanos, la cultura dels Rom a Catalunya. Museu Etnològic de Barcelona BCNPinholeProject. Arts SantaMónica De Cara. Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya.
Querer decirlo todo y que todo esté, el que y el porqué, y a la vez desear que
el observador haga suya la búsqueda, encontrando quizás aquello que tú no cogiste.
Mezclar en la imagen, como a la ciudad le pasa, diferentes realidades encajadas
por la fuerza. A veces armoniosas, otras que son las más, impuestas
por el interés. De forma que en una sola foto encontramos, como en los barrios
de la ciudad, complementarios y antagónicos.
BCNPinholeProject es un reto de forma y fondo. Un trabajo documental
mediante la manipulación de la imagen a partir de dobles exposiciones y
encabalgamientos, ya de por sí contradictorio, realizados en la captura dentro de la
cámara más primitiva, la caja oscura (estenopeica). Un método de trabajo lento e impreciso (tiempos de exposición largos y carencia de visor que obliga a un encuadre
intuitivo) poco recomendable para hacer un reportaje, pero que a la vez
permite incluir en un solo impacto visual espacios y tiempos diferenciados entre
ellos.
Dos son las ideas que quieren convivir en este trabajo, como pasa con
las diferentes imágenes dentro de cada fotografía.
La incoherencia que supone para los ciudadanos el desarrollo de Barcelona como producto de mercado y la afectación que esto tiene para las clases más desfavorecidas.
-Gentrificación y pérdida de identidad.-
La pérdida de los apoyos tradicionales de la fotografía documental, que gana
terreno dentro de las salas de exposición y museos, pero es cada vez más
escasa en los medios masivos. De forma que aumenta su valor como
como pieza de arte, pero reduce su función primordial, ser una herramienta de
crítica, denuncia y concienciación para la sociedad.
De la foto:
MACBA, Centro comercial Diagonal Mar, construcción de la zona de alto «Standing».
Un sistema para revalorizar zonas de la ciudad a partir de la creación de espacios culturales que desembocan en zonas comerciales y espacios para la gentrificación, como fue el Forum de las culturas 2004.Chimeneas de la térmica de San Adrià, salida del metro de Plaza España. Cuál es la ciudad que amas? El turismo masivo basándose en una idealización de la ciudad, que concentra en pocos espacios a la mayoría de los visitantes, choca con la capacidad de gestión de los recursos y la habitabilidad de esta.Plaza España, Barrio gótico. La exposición universal de 1929 justificó la remodelación de la ciudad.
1.000 familias fueron desalojadas de la montaña y ubicadas en las casas baratas de la Zona franca
. Alrededor de 200.000 inmigrantes, mayoritariamente procedentes de Murcia y Almería,
llegaron a Barcelona para la construcción del Metro, la adaptación del Barrio Gótico o la Exposición
Universal. Gran parte de estos se establecieron formando barrios de xaboles.Hotel Princess Diagonal Mar, el caballo del Sr. José. Mil quinientos metros separaban los hoteles de lujo de Diagonal Mar del campo donde el Sr. José tenía su caballo. José regentaba un bar en el barrio de la Mina. En las horas bajas de la tarde iba del bar a la Catalana, a la orilla del Besòs, para hacer trotar un rato su caballo que pacía en un prado entre dos casas de auto-construcción.
Ligaba el caballo en el Seat Panda y le daba unas vueltas por el barrio para goce de los niños.Mònica del Raval en la plaza de Vázquez Montalbán, Torre Agbar plaza de las Glorias Catalanas.
La Barcelona de Montalbán y Mònica, la del barrio Chino, la de las prostitutas, camellos y carteristas, es producto para turistas.Duchas en la playa de la Barceloneta, tirador de cerveza de un chiringuito de la playa. La Barceloneta. Barrio emblemático de Barcelona, separado de la ciudad por las vías del tren, creció
al lado pero no dentro de ella. La recuperación del frente marino, la especulación desmesurada y
el turismo masivo han convertido este antiguo barrio pescador en el ejemplo perfecto de la ciudad producto.Puesta de sol en los tejados de la periferia, Cementerio de Poble Nou.
Barcelona muere de éxito. El modelo turístico en la que se ha volcado desde las olimpiadas de 1992 está convirtiendo la ciudad en un parque temático de si misma.
Amb motiu del Dia de la Terra i col·laborant amb l’ajuntament, vam anar al Torrent dels Alous per practicar una mica amb la càmera i responem als dubtes de la gent que va participar.
L’any 1970 comença la seva primera feina de fotògraf, va ser al estudi fotogràfic Foto Billy al barri de Gràcia de Barcelona com aprenent; allà comença a conèixer l’ofici i les tècniques del laboratori químic. Es forma en fotomecànica i comença a treballar al diari El Correo Catalán, a on està del 1973 al 1984; allà coneix el que és el fotoperiodisme. Des de 2005 la fotografia solidària ha estat present a la seva vida, primer a Gramenet Imatge Solidària i actualment a Catalunya Mirades Solidàries. Ha col·laborat amb diferents ONG com Entrepobles, Open Arms, Arrels, Fundació Pere Casaldàliga… Soci de l’agrupació Foto-Cine Cerdanyola Ripollet (AFOCER) des de 1990, està a la junta directiva des del 1999, i va ser president des del 2013 al 2018. En l’actualitat fa classes als cursos d’iniciació a la fotografia que organitza l’Agrupació, i forma part de l’organització de les prestigioses biennals fotogràfiques internacionals Aphotoreporter i Ripollet Image. Ha participat en concursos fotogràfics, arribant a obtenir diversos premis i distincions, com ara el premi Epson de 2007 i altres. Ha estat distingit com a Artista Fiap de la Federation International de l’Art Photographique, Artista de la Confederación Española i de la Federació Catalana de Fotografia. També fa de jurat a concursos nacionals i internacionals. Cofundador de la plataforma Concursos Digitales, que ha organitzat més de 400 concursos fotogràfics amb més de 25000 fotògrafs participants. Ha fet 20 exposicions, tant individuals com col·lectives, en l’àmbit nacional i internacional.
Ajudar, amb bons amics, a donar visibilitat a col·lectius vulnerables a través de la fotografia, i alhora entrar al món de la fotografia de músics, de la mà del Blues, ha omplert la meva vida fotogràfica dels últims vint anys.
Diego Llamas Teruel – fotògraf aficionat, membre d’El Gra
Vaig començar a principis dels anys noranta, al Gra.
Fent cursets d’iniciació a la fotografia, revelat B/N de negatiu i paper també he participat en les diferents exposicions col·lectives que hem fet… i fins al dia d’avui.
La meva feina com a fotoperiodista, un ofici que un dia et porta a cobrir la visita a unes clavegueres i l’endemà a fotografiar la família reial.
Currículum professional:
El 1984 començo a col·laborar com a fotògraf a l’edició d’El País a Catalunya.
El 1993 continuo treballant a El País Catalunya, però ara ja com a fotògraf de plantilla.
El 1999 passo a ser el responsable de la Secció de Fotografia d’El País Catalunya. Aquesta nova etapa em fa deixar de fer fotos diàriament i passo a organitzar i coordinar un equip de tres fotògrafs, dos tècnics i un nombrós grup de col·laboradors.
El febrer de 2022 finalitzo la meva vida professional a El País.
Durant aquests 38 anys he tingut l’oportunitat de cobrir informacions molt diverses i retratar personatges molt interessants. He viatjat, he cobert finals esportives molt transcendents i també esdeveniments d’abast internacional, com els Jocs Olímpics de 1992 o el Fòrum de les Cultures.
